La noia que es va capbussar endins el cor del món, Sabina Berman



Editorial: Alrevés
Any:  2010
Gènere: Narrativa
Enquadernació: Rústica
Pàgines: 288
Llengua: Català


Com entendries la vida si el teu cervell no et permetés entendre els eufemismes, les metàfires, si les teves connexions neurològiques no et permetessin mentir ni tenir fantasies? Però, i si al mateix temps tinguessis una memòria privilegiada i la teva capacitat d'organització espacial etigués dins la categoria de geni...?
En definitiva, com entendries la vida vivint en un pragmatisme absolut però amb un alt grau de simplicitat i lucidesa?
Aquesta noia es diu Karen i és la protagonista i alhora narradora d'aquesta fantàstica obra. Tot comença a Mazatlán, poble costaner del Pacífic mexicà. La Isabelle, arribada d'Estats Units per heretar l'empresa familiar, Atunes Consuelo, es troba la Karen, la seva neboda, una nena totalment desvalguda i deixada de la mà de Déu.
Les limitacions mentals i la incapacitat òbvia de la Karen per comunicar-se o interactuar amb altra gent fa que la Isabelle es dediqui d'inici a "civilitzar" la noia. Obsessionada en el tractament de la tonyina, la Karen inventa una nova forma de pescar-la sense "estrès" i de protegir els dofins que habitualment són capturats en el procés.

 “Que avorrit ser una humana estàndard”. Això és el que vaig pensar quan vaig acabar aquest llibre, i és que la protagonista d’aquesta novel·la té moltes coses per ensenyar-nos a l’hora de ser humans. La Karen és una noia amb autisme que ens presenta el món a través dels seus ulls. Al llarg de la novel·la, va analitzant el comportament humà d’aquells a qui ella anomena “humans estàndard”, adjectiu que he trobat molt escaient i que substitueix a l’horrible “normal” a l’hora de referir-se a persones sense cap tipus de discapacitat física i/o intel·lectual, un adjectiu que hauríem de començar a esborrar del nostre vocabulari perquè és extremadament exclusiu.

La novel·la s’inicia amb la Karen sent una nena salvatge, una nena que havia estat maltractada físicament, abandonada, sense cap tipus d’educació, un ésser primitiu sense coneixement del llenguatge ni de les relacions socials. Aquest inici em va fer recordar el cas de les nenes llop de l’Índia, nenes que van estar apartades de la societat i que van créixer de manera salvatge.

Al llarg de la novel·la, veiem com la Karen, amb l’ajuda de la seva tieta, aprèn a parlar i esdevé una persona totalment integrada en la societat, malgrat que el seu autisme li provoca certes limitacions socials. Una transformació que la portarà a convertir-se en una magnat de la indústria de la tonyina. L’autora, amb una narració en primera persona, utilitzant un llenguatge directe, dur, i sense filtres, va mostrant el món de la Karen tal com ella el veu i el viu, omplint-lo de reflexions no només referents a l’espècie humana, sinó també entorn el món animal.

Un de les reflexions que més m’ha agradat, i més m’ha fet pensar, ha sigut la referent al “penso, llavors existeixo” de Descartes, una afirmació que la protagonista destrossa en mil bocins, i amb tota la raó del món. Descartes creia que el raonament és el que  diferenciava els humans dels animals, ja que, com explica la protagonista de la novel·la, els humans utilitzen aquesta afirmació per reforçar la seva idea de què allò que no pensa com ells, amb paraules, no acaba d’existir del tot, i per tant, l’humà és superior. I és veritat, la creença de què com a espècie podem fer ús del pensament i la raó per sobre de l’instint ens fa creure superiors als altres. I és en aquest moment en què la protagonista fa un paral·lelisme amb ella. Tal com la Karen explica, ella pensa més a poc a poc, pensa diferent que els humans estàndard, i això fa que la resta adopti una actitud de superioritat envers ella, demostrant que l’estupidesa humana no té límits. Contraposada a aquesta idea, apareixen les teories de Darwin, que la protagonista adopta com a llibre bàsic per a la humanitat, ja que demostra que cap espècie és superior a les altres, simplement és diferent perquè ha evolucionat diferent.

Com ja sabeu, si heu llegit la ressenya d’El meu germà persegueix dinosaures, el tema de les discapacitats i com estan integrades dins la societat m’indigna molt, ja que és un tema del qual s’intenta fer bandera, s’intenta fer veure que s’hi està treballant per a normalitzar-lo i, realment, no es fa res, tot és fum i, quan apareixen llibres com aquests, se m’il·luminen els ulls perquè ajuden molt a la societat a entendre la vida de les persones que conviuen, diàriament, amb una discapacitat.

La noia que es va capbussar dins el cor del món és un llibre punyent, amb una narrativa dura però, alhora, fàcil de llegir, que ensenya com es viu i es veu el món actual quan es viu amb autisme.

Però és veritat, no semblo sentir totes les coses, més complicades o fantasioses, que senten els humans estàndard.

PUNTUACIÓ

5/5

Comentarios

Entradas populares