Un haikú per a l’Alícia, Francesc Miralles

Editorial: Cruïlla

Any: 2002

Gènere: Narrativa juvenil

Enquadernació: Rústica

Pàgines: 144

Llengua: Català

Als disset anys, el Genís Gràcia creu que la seva vida és un fracàs: els pares s'han separat, no se'n surt amb els estudis, s'avorreix... Quan creu que ha arribat a un carreró sense sortida coneix l'Alícia, que ha fundat una societat secreta on es discuteix sobre la felicitat, els diners o el sentit de la vida. La fascinació per la misteriosa Alícia, amant dels haikus, coincideix amb la singular feina que acaba de trobar en una editorial.

HAIKÚ: construcció poètica japonesa, formada per tres versos (no entraré en la mètrica perquè hauríem de fer tota una classe teòrica per diferenciar entre móres i síl·labes), que descriuen un breu instant.

“El vell estany;

                                                                       hi salta una granota.

                                                                     El so de l’aigua. ”

                                                                                                           MATSUO BASHO

Ara que ja ens hem posat així de filoleguets, que ens hem comprat un monocle i tot, i hem descobert què és un haikú, deixeu-me que us expliqui perquè he triat aquest llibre.

Vaig llegir aquest llibre quan feia 3r d’ESO, fa uns 14 o 15 anys, la meitat de la meva vida. Ens el van fer llegir a classe de català i, confesso, que de tots els llibres que ens obligaven a llegir, aquest va ser el millor amb diferència.

La veritat és que fa 14 o 15 anys que no l’he tornat a llegir, i no per falta de ganes, sinó perquè el vaig deixar, i me’l van perdre. Sí. Perdre. I va ser quan vaig decidir que mai més de la vida tornaria a deixar cap llibre a ningú. Però tot i no haver-lo pogut rellegir, el recordo perfectament, fins i tot, podria recitar algun fragment de memòria.

Si us haig de ser franca, no tenia pensat parlar d’aquest llibre, però, fa unes setmanes, els haikús van tornar a entrar a la meva vida, i una cosa va portar a una altra, i aquí estic, així que anem al que anem.

Francesc Miralles ens té acostumats a una prosa senzilla, directa, i colpidora. Tot el que diu, es diu per alguna cosa i, en aquest llibre, no és diferent. Amb una estructura fragmentada en diferents capítols breus que recorden la brevetat de les composicions japoneses, l’autor va teixint la relació entre els seus protagonistes.

Però us aviso, hi ha un abans i un després un cop has llegit aquest llibre. Quan arribes a la última pàgina, alguna cosa ha canviat dins el lector. Un haikú per a l’Alícia està farcit de reflexions filosòfiques, entre les quals trobem algunes de les teories més conegudes dels grans filòsofs antics, d’una manera gens enrevessada ni avorrida, sinó tot al contrari, amb un aire fresc, jove, tendra, senzilla, amb certa tendència a la bellesa poètica i un alt component gràfic, la majoria explicades per boca de l’Alícia, el personatge més misteriós, i enigmàtic, de la novel·la. L’autor aconsegueix que tant en Genís, el protagonista de la novel·la, com el lector, vagin coneixent l’Alícia alhora, i allarga l’enigma que s’amaga darrere aquest personatge fins a l’última pàgina del llibre.

Un haikú per a l’Alícia no és només una història d’amor entre els seus joves protagonistes, sinó que ens trobem davant d'una reflexió de la vida, en la qual ens fa veure la importància de la gent que hi deixa la seva empremta. Com un haikú, que retrata la bellesa d’un instant i l’eternitza, en aquesta novel·la, Francesc Miralles, capta un instant fugaç de la vida dels seus protagonistes i l’eternitza

“Ens hem precipitat a la Terra i ens hem trencat les ales. Som o no som àngels caiguts?”

PUNTUACIÓ

5/5