Argelagues, Gemma Ruiz

Editorial: Proa

Any: 2017

Gènere: Narrativa

Enquadernació: Rústica

Pàgines: 345

Llengua: Català

Les argelagues són uns arbustos modestos, però punxen. La Remei, la Rosa i la Nina també van haver de treure les punxes per tirar endavant. Són les heroïnes de la Gemma Ruiz, però podrien ser les vostres besàvies, àvies i tietes. Dones que van néixer en un món de pagès inclement i es van haver d’espavilar a ciutat. Dones que des dels catorze anys es van llevar de matinada per fer rutllar la indústria tèxtil. Dones de Castellterçol i de Múrcia que van ser l’energia silenciada d’aquelles ciutats del Vallès. Argelagues honora aquestes vides que la Història ha ignorat, però que han construït el país que som.

En un principi, era una mica reticent a comprar aquest llibre. No sé perquè, deixant-me guiar per uns prejudicis que no serveixen per a res més que per a fer nosa i equivocar-nos, vaig pensar que, essent un llibre escrit per una reportera de TV3, seria un llibre com tants d’altres escrits per figures televisives, llibres que no tenen res d’especial i, que passen sense pena ni glòria. Però em vaig equivocar. Deixant-me portar per la curiositat, i una mica fent-me la xula, pensant allò de “segur que és como tots els altres, ja veuràs”, vaig llegir un fragment penjat en el web de l’editorial. Evidentment, m’equivocava. Línia rere línia, m’anava menjant les meves paraules amb patates. Aquell llibre feia una lleugera olor a Rodoreda. I jo sóc molt fan de Rodoreda. I quan dic molt fan, vull dir MOLT FAN. Així que em vaig dir “Judit, maca, l’has ben fotut al pal”. I me’l vaig comprar. I me’l vaig llegir sencer, i d’una manera especial.

Al principi de la novel·la, l’autora fa un petit pròleg senzill i sincer, en el qual explica que és la història de tres dones-gens-especial, tres vides normals i corrents, però cap d’aquestes tres vides eren de dones-gens-especials, sinó tot el contrari, eren les vides de tres dones valentes, que van tenir unes vides-gens-fàcils. Tres dones úniques, però que podrien ser totes les dones del món.

Gemma Ruiz aconsegueix crear un llenguatge tan proper a l’oralitat que sembla que cada frase te l’estigui explicant algú de viva veu, en comptes d’estar-ho llegint. Amb un vocabulari ric en expressions i paraules típiques de l’època, i un estil molt personal, l’autora crea una atmosfera que et transporta a cada un dels moments narrats, traslladant el lector dins de cada escenari.

Argelagues és un llibre dur, ple de tendresa, i aquella cosa que fa que un llibre, sense saber perquè, es converteixi en alguna cosa més, que traspassi els límits de la literatura, i esdevingui alguna cosa més que no es pot explicar amb paraules. Un llibre d’aquells que acabes sentint que t’acaben d’explicar la història d’algú a qui tu ja coneixies, d’uns personatges que t’has anat fent teus, i que, sense saber com, sembla que són una part de tu.

Argelagues, tal i com diu la mateixa contraportada del llibre, és l’homenatge que calia fer fa molt de temps a totes les dones invisibles que van viure, i sobreviure, lluitant.

“La nostàlgia fa nosa si es volen remenar els perquès.”

PUNTUACIÓ

5/5